BPB 2016

Toca una brevet molt especial. Les brevets 600 sempre fan molt de respecte. Tenen l'element més dur, maco i singular: Pedalar de nit. Pedalar de nit implica dificultats per orientar-se, avituallar-se, descansar, segellar als punts de control i lluitar contra la son i el fred de matinada entre altres. Però la experiència d'una carretera secundària a les 4 del matí també és molt atractiva. La Barcelona Perpinyà Barcelona (BPB) manté tot l'encant i la organització facilita un acompanyament excepcional que dóna molta seguretat. Avituallaments oficials, llocs per dormir, trasllat de bossa de material a un punt de control són grans detalls. A més, sóc dels afortunats que aquesta vegada comptaré amb assistència familiar a 3 punts de control.

M'havia plantejat fer-la en menys de 25 hores. Era la tercera edició en la que participava, i les matemàtiques aparentaven possibilitats. Primera, 28h, segona, 25h30 min. Tercera... objectiu no més de 25h. A més l'any passat va sortir una Paris Brest (PBP) de 58h. He intentat mantenir-me. La última setmana la he agafat de descans. I divendres a les 9 del vespre anava al llit, tot i que els nervis no em van deixar dormir pràcticament (La 5ª brevet 600 i em segueixo posant tant nerviós com a la primera). La il·lusió, els dubtes, el revisar mentalment el material tota la estona... fan inclús que m'aixequi del llit a veure si he posat la manxa a la bossa, que revisi contínuament que la alarma del mòbil està ben posada... El neguit de patir incidències crec que ha anat creixent a mida que han anat passant les brevets.

A les 5 i poquet arribo al velòdrom per no tenir la primera incidència d'arribar tard. Check in de la bici, reflactants, llums... I van apareixent les cares conegudes. La majoria ja hi comptava. Sorpresa, Ibon! Aupa! Fa dos anys vam coincidir en una 300 (encara no se com em va suportar durant els 300 km que li digués Igor en comptes de Ibon) i a la BPB. Ens vam avenir força. Ell posava les cames i jo la orientació. Em pregunta què tal estic aquest any. "Jo més fort que fa dos anys, però crec que encara no al teu nivell". Quedem de sortir junts. Després, ja ho veurem. Van desfilant més cares conegudes. Quedem també amb en Lluis i en Felipe: Sortim junts, després, ja ho veurem. M'agrada anar lliure, però saber que hi ha companys amb els que puc coincidir. No ens forcem a acompanyar-nos, però si el ritme és similar es comparteixen bé els quilòmetres. Si no, sense compromís. Sol també es va a gust.

La cosa pinta bé. Temps per fer la KK de la sort i segellem els primers!!! L'Ibon va tant ràpid que a la cantonada ja no sabem on és. Pateixo per si s'ha perdut. Nosaltres seguim el track, sembla que majoritàriament bé i coincidint amb les fletxes. Sortir de Barcelona em resulta una de les parts més difícils de la brevet. És molt més fàcil agafar rondes i anar per la AP7.

Així, sortim Felipe, Lluis i servidor. Quan encara estem a l'àrea metropolitana trobem Ibon amb un altre home. Els recollim i formem un pelotón de 5 durant una estona. Després 4. A la NII formem una conga de bicis més llarga. S'agafen a la roda alguns ciclistes que fan sortida curta. En algun moment veig que per darrera han aparegut dos navarresos que ja vaig trobar a la PBP. Aprofitem per actualitzar-nos. Ells van fer molt bon temps a la PBP. També ens agafa algú més que venía per darrera.

Al primer control (Pineda de Mar), uns segons després d'arribar el nostre grup apareix el següent. Ara ja som forces. Domi també apareix.

Continuem un grup nombrós, però a la alçada de Lloret sembla que hi ha gent que té ganes de provar-se. Els navarresos, l'Ibon, en Julià comencen a fer arrancades a cada rampa llarga. A mi em sembla un bon ritme, però cada cop es veu més sang a les rampes. Fins que, les successives pujades les faig un grapat d'elles a més de 170 pulsacions. Penso, fas la rampa i després descanses a roda, que el ritme és bo. En un moment em giro i veig que no queda ningú darrera. La tònica és: A estones estira fort Ibon, Julià o Iriberri (un dels navarresos). Mikel (l'altre navarrès), Felipe i jo darrera aguantant. Penso que això passarà factura. En una rampa miro la cara d'en Felipe i, tan sols mirant-nos la cara els dos sabem que en breus enviarem a passeig als de davant.

Així ho fem, deixem que marxin. I ens felicitem per la decisió. Seguim sols fins a Castell d'Aro, pensant que vindrà algú per darrera. A Castell d'Aro veiem com marxen els que anaven per davant. Nosaltres ja hem decidit que estem a una altre lliga.

Sortint del control, Felipe es posa a darrera a reflexionar. Jo em sento molt bé. La setmana de descans ha estat una bona idea. Però el ritme d'en Felipe és molt coherent per fer 600km. Així que decideixo compartir quilòmetres. Passem per Cassà, pel cantó de casa. Felipe és una festa baixant. Crec que és la única persona que m'agrada tenir davant quan baixo un port amb la bici. Mas Llunès. Les Serres. A la carretera del Llèmena Felipe es despenja bastant. Així que opto per anar tirant, però a un ritme còmode. Amb la intenció no d'atrapar a ningú, si no de gaudir del meu ritme. A banda dels pals que s'han donat entre Lloret i Castell d'Aro, la brevet transcorre molt tranquil·la. L'aire ni es mou. Hi ha una humitat i lleugera boira que és com una pluja suspesa, que no acaba de caure.

A Olot arribo segons el temps pactat amb la assistència (Honorat + Tresa). M'anima molt veure que la calculadora funciona. Tot i fer un bon tros sol vaig a temps proposat. Les cames van lleugeres. La assistència treballa molt i molt bé. Col·laboren: Subministren material, canvien bidons... Ja estan ensenyats abans de començar! Mentre m'avituallo arriba en Felipe, que sembla que pateix més la calor que jo. Ell va directe al plat de macarrons. Massa per mi. Vaig tirant, tot fent la digestió mentre surto amb calma d'Olot.

Vent favorable a la N260. Tot i portar el mode ahorro/digestió arribo ràpid a la pujada del Capsacosta. Segueix la calor i la humitat. A partir d'ara tot serà pujada fins al Coll d'Ares. Havent buidat la panxa pujo més còmode, però sense fer excessos, que això és molt llarg. A mig Capsacosta veig en Felipe, petit, a baix. Perfecte, tant de bo m'atrapi i fem la baixada junts. Em sento molt bé de cames, sento que podría anar per feina, però miro de mantenir-me entre 140 i 150 pulsacions. L'únic problema és la clàssica cremor a una planta del peu. Un problema fàcil de solucionar: ignorar-lo. Els dolors al peu, al cul, al coll, a les mans... es poden ignorar, i al final per forts que siguin van disminuint i desapareixent. El mal de panxa, encara que no sigui molt fort dóna més mal rollo. No es pot ignorar, perquè si no acabes KO. Mentre m'entretinc amb les vaques, un ós gegant, cavalls i demés ja sóc a dalt.

És el moment de provar si tots els cargols de la bici estan ben collats, i els extres com les llums i bosses suplementàries ben posades. L'asfalt francès dóna la benvinguda amb les seves irregularitats. Tot bota però no salta res. I això que faig algún extra en quant a esborancs perquè vaig pendent d'una font que hi ha abans de Prats de Molló. M'he menjat tots els bots i he baixat ben lent, però no he vist la font. Un Benny Hill a Prats de Molló i segueixo ara per feina. Tant per feina que la font d'abans d'arribar a Amelie me la salto, i aquesta és ben visible. Abans d'arribar a Amelie, creuo amb Ibon i Julià, que ja han sortit del control.

A Amelie crec que aquest any s'han superat. Hi ha un bufet amb diferents formatges, i molt de menjar consistent. És en aquest control que penso que un dia faré la BPB amb forquilla i ganivet. Parant amb calma almenys aquí. Quan arribo els Navarresos marxen. Quan passa això, tens molta sensació de estar a prop dels que van per davant teu, però és molt fals. Potser ells porten 30 minuts descansant aquí i ara surten frescos. I jo necessito el meu temps.

Surto de França amb pedaleig alegre. Van caient gotes i no vull que m'agafi una tromba d'aigua i baixar moll cap a Maçanet. Tot i coronar Costoja humit, m'he salvat. La baixada, però és molla. Així compte. Està tot molt maco, aquesta primavera la pluja ha estat molt abundant.

Per arribar al control de Maçanet de Cabrenys ens fan passar per els carrerons més estrets del poble. En un paller hi ha el control i LA ASSISTÈNCIA!!! (amb Sandra i tot). Els temps que els hi havia marcat per trobar-nos han fallat. Vaig una horeta per darrera de lo esperat. Però crec que recuperarem després de Maçanet, doncs ara el terreny s'aplana fins al pròxim control.

La fem petar, ja no tinc tanta pressa. M'expliquen que Julià ha abandonat. Imagino que volia anar a ritme Ibon. I l'Ibon està molt fort, a més de ser vasc. Els navarresos els veig marxar. Un nen del poble es vol fer una foto amb mi. Imagino doncs que no dec fer ni tanta mala cara ni tanta pudor. En Felipe arriba. Ara decideixo esperar i marxar junts. És un bon company i, si podem passar la nit junts serà molt millor, penso. En Felipe, però, diu que a St Esteve d'en Bas es vol dutxar i canviar-se de roba. Cap problema. Jo necessitaré menjar consistent i un moment per pair.

Abans de sortir comença a ploure. Decidim que seran quatre gotes. Tot i això, el que decidim nosaltres no importa. La tromba d'aigua que cau és de dimensions bíbliques. Així, les bicis, les robes i nosaltres mateixos sortim a la N260 dutxats, ben brillants. I amb la calor ja ens anem eixugant.

Es va fent fosc i entrem a Olot. Hi ha una fletxa de la brevet que assenyala cap a Ripoll, per Vallfogona. Totalment incoherent. A més, el GPS també demana entrar a Olot per arribar a St Esteve, així que ni cas a la fletxa.

De nit arribem a St Esteve. Cap a les 11h, amb 440 Km a les cames. Fins aquí tot ha anat rodat. És la distància que se que puc fer sense patir. Ara necessito parar, i mentre en Felipe es dutxa (sembla que no n'ha tingut prou amb el diluvi) jo m'entaulo amb LA ASSISTÈNCIA. S'aixeca ventet. Truca l'Ibon a la organització. Diuen que ha seguit la fletxa i ha arribat fins a Ripoll. Allà ha pensat que potser s'havia perdut (Ibon, 30Km de més, amb GPS? Això és una perduda a la bilbaína en tota regla). El vent es torna més fort, i en alguns moments la carpa pateix i algun got de plàstic cau a terra. S'aixeca més vent i algunes gotes. Bufa més. Uracà. Evacuem cap al pavelló. Bici i tot. De fet, evacua tothom, ja que perilla tot el chiringoto que tenen i els obliga a desmuntar-ho tot.

Em relaxo al pavelló. Arriba en Felipe, net i polit. L'arbre que es veu per la finestra està en supercursiva, ben inclinat i apuntat cap a Olot. Ja no és per la pluja. Amb aquest vent, sortir sería com fer 50 km més. Decidim fer una roncada breu. Quan para, aixequem veles i despedeixo a LA ASSISTÈNCIA. Ara bé la part més maca, difícil i dura de la brevet 600. Pedalar tota la nit.

Mentre pujem al Coll de Condreu, uns mossos custodien un trencant, on s'ha caigut un arbre que barra el pas. Sort que ens ha agafat al pavelló. Pujant em venen els records dels llums vermells a la Paris Brest. El llum d'en Felipe té el mateix efecte somnífer i castigador pels meus ulls. Tinc la sensació de que el relax de l'últim control ha estat excessiu i ara tot em fa més mandra. Coronem, i resisteixo fins a l'entrada de Rupit. No vull provocar un accident. Així que prefereixo provar la tècnica de la microsiesta. Veig una habitació amb lavabo (en altres condicions seria un lloc indesitjable per descansar, però ara és molt bona opció. Tampoc es exactament una habitació amb lavabo), hi faig un petit son.

Anar sol m'ajuda a no adormir-me, però em dóna una mica d'inseguretat i desmotivació. Començo a tirar i em dono compte que he perdut el carnet de ruta. Torno a pujar. Busco a la gasolinera, busco als voltants, no trobo. Quan torno a reprendre la marxa pensant que la faré sense carnet de ruta, el trobo tirat a la carretera. Som-hi. Vaig tirant. A estones paro, tanco una mica els ulls i reprenc. Fins que m'atrapa el grup de Lluis, Domi i un Mallorquí. Amb ells faig el següent Benny-Hill per Folgueroles, convençuts que hem de segellar allà. Fins que al final, ens donem compte (ells abans que jo) de que és al següent poble el control. Com sempre ha estat Folgueroles...

Vaig molt despistat. Tant que a la sortida del control, no sé com els perdo. Recupero el senderi. Els segueixo de lluny fins que els vaig atrapant. Comencem a pujar, potser el tram més difícil per la hora i els quilòmetres. Per la pujada de Moià faig la goma i em retiro a darrera. La son i les llums dels altres em molesten moltíssim. Així que opto per mantenir-me apartat. La conclusió és que rendeixo més per la nit quan vaig sol, especialment en aquells trams més tranquils. Prenc nota per la pròxima. A mica que es va fent de dia vaig ressuscitant. La meva resurrecció es fa efectiva a Calders.

Baixar, pujar, baixar... i comencem a trobar més tràfic i grups ciclistes a partir de Castellar del Vallès. Els grups ciclistes envesteixen per el ritme que porten alguns. Acaben de sortir. I nosaltres ja portem quasi 600 km. Alguns passen inclús amb cert despreci, indumentaria pro, olor de suavitzant i mirada de "onvastuamblabicitantcarregadadellumsbossesitantaroba". Com em sento força bé de cames jugo a enganxar-me amb algun grup ciclista, segueixo la roda. Després m'espero a que arribi el trio acompanyant. El seu suport, que no les seves llums, m'ha anat bé per la nit i la matinada. Ara que em trobo millor tampoc vull fer el lleig, i em fa il·lusió acabar amb ells. Lluis i Domi han sigut els acompanyants habituals en les brevets d'aquest any. Així que, miro de seguir en grup.

Última pujada. Forat del vent. Fem cara de concentrats, mirem al terra i intentem pujar amb dignitat al forat del vent. Veig un senyor ja grandet, que puja alegre cap a dalt. Em plantejo atrapar-lo. M'apropo. M'apropo. Em poso a roda. Fa la última apretada. No el remato, seria de mala educació. El felicito. Em diu que és la tercera pujada seguida al forat del vent i que té 60 i no se quants anys. Jo li comento que és la meva primera pujada al forat, però que porto 600 i no se quants Kms escalfant. Cadascú orgullós amb lo seu.

Espero a dalt, arriba el de Mallorca, diu que anem baixant. Baixem. Arribem al Velòdrom i Domi també arriba. I Lluis. M'hagués agradat entrar plegats, però entre la pujada, i les voltes a la baixada, la organització s'ha desmuntat.

Molt content. 27 hores i mitja. Dues hores i mitja més del que m'havia marcat de màxim. Però la experiència és tant gran que el temps al final és el de menys. Llàstima haver d'esperar dos anys més per tornar a participar a una brevet tant especial, amb una organització tant bona i uns voluntaris tant simpàtics.